Cercant les arrels
‘El constructor de árboles’, de Chris Howard. Ed. Minotauro
És molt simptomàtic que pràcticament sempre que els escriptors imaginen el futur del nostre planeta sigui en forma de catàstrofe. És un signe plausible de com en som de conscients els humans de ser una espècie destructora, una plaga, un càncer per a la Terra.
Ja en les primeres pàgines d’El constructor de árboles el lector queda imbuït per aquesta aura de desolació. Un món gris i metàl·lic, extremadament decadent, en què ha desaparegut tot rastre de natura. Després d’un cataclisme conegut com la Foscor, arribaren 20 anys de nit interminable, i aleshores el sol i la lluna estaven tan aprop que l’oceà va embogir en una inundació colossal. Banyan, el protagonista, es guanya la vida fabricant arbres, és a dir, falsificant la natura en un món que l’evoca gairebé com un ésser mitològic.
Aquesta mirada nostàlgica de la Terra (l’Antic Món) tal com i -encara- la coneixem avui es plasma en la novel·la en forma de viatge. La desaparició del seu pare aboca Banyan a la recerca d’un somni: recuperar el seu progenitor significa arribar a un racó paradisíac on es diu que perduren els darrers boscos.
La novel·la dibuixa, doncs, el viatge vital del protagonista en busca de respostes. És una recerca de llibertat, d’alguna cosa en què creure. I, com el lector es pot imaginar, en aquest viatge hi haurà molts perills, companys de camí, enemics, pèrdues, fam, violència, amor… Perquè Banyan no és l’únic que busca els arbres.
L’altra vessant interessant del llibre és el paral·lelisme que Chris Howard estableix amb la història de la humanitat, en què uns quants poderosos sempre han controlat a la massa. En aquest cas, es tracta d’una corporació anomenada GenTech, que va dissenyar un tipus de blat com a única forma d’alimentació, l’única cosa que creixia i resistia en aquella terra desolada després de la Foscor. GenTech controla què creix i què no, i això converteix la gent en esclaus. Aquest blat és també l’única cosa que no es menjaven les llagostes que infestaven els camps, i que podien devorar un home en segons.
La història és dramàtica, però amb un bri d’esperança perquè uns quants revolucionaris puguin canviar el curs de les coses. La metàfora dels arbres convida a reforçar la comunió entre l’home i la natura, una simbiosi que l’ansietat econòmica capitalista està trencant cada dia que passa. I això no és ciència-ficció.
Si l’home es desconnecta de les arrels, tot s’acaba.
‘Apòcrifs’ de Tolkien o les fronteres entre mons
“Un relat és com una criatura viva, no reposa, i té voluntat pròpia”
‘El Bosque Negro’, de Steve Hillard. Ed. Timun Mas
El Bosque Negro és un homenatge a Tolkien, a la fantasia i a la capacitat evocadora de la literatura. El debutant Steve Hillard teixeix una novel·la basada en uns hipotètics escrits “apòcrifs” atribuïts a Tolkien. El que als ulls cobdiciosos del món editorial seria una fórmula econòmica de primer nivell, per a la protagonista, Cadence, és una porta a un altre món que li ha d’aportar respostes sobre la seva pròpia família.
La narració se situa a Los Ángeles. Cadence, que s’acaba de graduar a la Universitat, és una noia òrfena, que s’ha criat amb un avi excèntric, desaparegut misteriosament. En la botiga d’andròmines que aquest regentava –anomenada El Bosc Negre– Cadence troba uns papers estranys amagats en un altell. Estan escrits en llengües estranyes i hi apareix el nom de Tolkien. De seguida intueix que la troballa està vinculada amb la desaparició del seu avi, i viatja a Nova York per investigar-ho. Allà contacta amb Osley, un personatge estrafolari que havia conegut Tolkien als anys 70, quan aquest hauria viatjat als Estats Units per desfer-se dels papers. A la Biblioteca de la Universitat de Columbia, Cadence troba més pistes del professor, i amb l’ajuda d’Osley avança en la traducció dels papers.
La novel·la avança en tres nivells: el present de Cadence als Estats Units; el relat dels manuscrits, protagonitzat per una hòbbit anomenada Ara; i la veu de Tolkien i els seus amics mitjançant suposats enregistraments que haurien realitzat alumnes del mestre a l’Exeter College de les trobades que aquest mantenia amb altres escriptors, grup conegut com els Inklings.
En aquestes converses, Tolkien confessa als seus col·legues que li va caure a les mans un bagul amb documents rars, molts d’ells escrits amb una forma d’escriptura èlfica molt més profunda que la que ell mateix havia inventat. Tolkien li va demanar a l’avi de Cadence que els guardés. Els escrits tenen poder propi: “Com els meus nans, he anat massa a fons i alguna cosa s’ha agitat…”
Cadence s’involucra a fons en la matèria, activant sense saber-ho altres forces malignes que vetllen els manuscrits, a la vegada que es va creant un paral·lelisme entre ella i Ara, l’heroïna mitjana que ha iniciat un viatge al Sud per enfrontar-se amb el Senyor Fosc.
La novel·la de Hillard, que no té l’aval ni relació amb The Tolkien Estate ni amb l’editor de l’obra de Tolkien, presenta diversos gestos de complicitat amb l’obra del professor, des del títol d’El Bosc Negre, fins a l’escena en què Cadence escriu en un paper, sense voler, que la clau és en uns papers a l’altell, en clara referència als orígens de la creació d’El Hòbbit. Més enllà d’això, el llibre proporciona moments atractius en l’exploració de les fronteres entre mons, tot i que peca d’un cert barroquisme.
Un món fantàstic a la Garrotxa
‘Kàrvadan. La llegenda de l’impostor’, de Carles Batlle. Segell Kimera, Ed. La Galera
Quin goig trobar fantasia original en català! Quina alegria llegir sobre altres mons que són en aquest, en el nostre, en el nostre país! El dramaturg Carles Batlle (Barcelona, 1963) mereix, d’entrada, l’enhorabona per gosar escriure aquesta novel·la, però sobretot per fer-ho en català, alliberant-nos de prejudicis en un sector tan minoritari com la fantasia, i imaginant que l’Alta Garrotxa (per què no?) podria esdevenir un univers llegendari que ell bateja com Carr-Mor. Dit això, em sembla un pèl exagerat que alguna ressenya el qualifiqui com el “Rothfuss català”: això són figues d’un altre paner.
Molt sovint la natura ens corprèn, i davant de la magnificència d’un paisatge podem imaginar altres mons més purs i salvatges que no estiguin tan castigats com el nostre. I això és el que li passa al protagonista d’aquesta història, encara que sense buscar-ho. Pol Bàrsac és un jove de Banyoles que fuig de la policia. Activista radical, s’ha passat de frenada i ha participat en alguns disturbis: pedrades i còctels Molotov. Per amagar-se, ell i el seu company Jan s’endinsen en una cova en plena tempesta. I quan en surten comencen a experimentar sensacions noves: una natura molt més salvatge, olors nous, bèsties estranyes i persones que semblen frikies disfressats de carnaval enmig de la muntanya.
Batlle narra la història amb dues veus narratives en primera persona, a mode de testament. Per una banda, la d’en Pol, qui anirà descobrint, des de la reticència inicial, quines són les seves implicacions personals en aquell món. De l’altra, la princesa (cúnari) Lia, que és l’encarregada d’anar desgranant la problemàtica que pateix el seu poble.
En aquest relat, el Kàrvadan és el messies. L’esperat. Un ésser prodigiós del qual en parlen les llegendes i les cançons, que ha d’arribar per alliberar el poble d’una tragèdia que fa que les dones emmalalteixin i morin després de concebre un fill. Una sentència terrible. Com a hereva del tron, Lia ha d’afrontar a contracor les seves obligacions matrimonials, i alhora lluita contra la conspiració que emana del poder religiós, representat pel summe sacerdot Ànidam.
El Pol trigarà bastant a situar-se. No és per menys! I els ulls se li obren com a plats quan comença a entendre que transita entre dues dimensions en què la geografia és la mateixa: des de la mola del Mont fins al Comanegra. És un temps irreal, primitiu, però que alhora li planteja molts interrogants sobre el seu passat, i el futur del futur. La confusió del moment d’un poble que espera Sigurn, el Salvador, i la violència dels esdeveniments (bàndols enfrontats, animals ferotges…) l’obliguen a pensar i actuar amb rapidesa. En Pol serà el protagonista d’una gran impostura no pretesa que ni ell mateix acaba de copsar on té els límits, i la seva actuació condicionarà no només el futur de Lia sinó el de tots els habitants de Carr-Mor.
Kàrvadan té en aquest traspàs entre universos (el real i el fantàstic) el seu punt vibrant. Batlle crea un món particular amb fauna i flora pròpies de noms estranys (que aclareix amb un glossari de suport). La narració manté en tot moment un bon equilibri entre misteri i aventura, atès que els personatges principals són en constant perill, mentre l’acció s’aboca a un final que es preveu tràgic i amb certes dosis d’èpica. I com en tota bona trilogia, aquest final deixa el lector desconcertat, perquè massa preguntes han quedat encara sense resposta en aquest primer volum de Les Cròniques de Carr-Mor.
